Fa ja set dies que comencem a caminar i sona "Muntanya" de Club del Riu mentre apareixen projectades les fotografies dels últims dies a la paret. La lletra de la cançó diu que tot va començar a la muntanya com un brot d'aigua blava. Fa ja gairebé una setmana des d'aquell moment. Arribem al punt de trobada envaïts per una sensació de nerviosisme i il·lusió, sumat a altes dosis d'incertesa. Teníem ganes de conèixer els companys nous i per començar l'aventura que havíem imaginat durant nits.
Els "profes" de Madrid Outdoor Education i Soñar Despierto ens van ajudar a seleccionar, empaquetar i avaluar el nostre material per començar l'expedició. Hauríem de triar quines coses eren imprescindibles, com aïllar el nostre sac per evitar que es mullés en cas de pluja, l'ordre de prioritat dins de les motxilles, quanta roba i quanta aigua necessitaríem...
Aquell primer dia vam conèixer Manuela, una cantimplora de litre i mig amb aires de telèfon, a la qual podíem preguntar-li tots els nostres dubtes: com què passava amb els nostres mòbils, on aconseguiríem el menjar a la muntanya, com sortejaríem el gran embassament o com havíem d'actuar si apareixien animals salvatges. Manuela va aclarir algunes de les nostres preguntes, tot i que es va deixar en el tinter secrets que aniríem descobrint amb el pas dels dies.
Així va començar l'expedició! Aprenem a col·locar-nos la motxilla estratègicament per evitar que se sobrecarreguessin les espatlles, dividim el menjar que menjaríem aquell matí i vam fer el primer pas. I després un altre. Cada pas abraçava el que tenia davant. I de ben segur existia un ritme, i un rumor silenciós que vibrava al costat de les nostres cames. Era una aroma tímida al principi, un aire fugit que movia les fulles dels arbres quan els deixàvem enrere o un raig de llum que ens sorprenia en creuar el següent record. Arribem a un túnel. En aquell moment desconeixíem el seu significat. No arribàvem a comprendre que un cop el creuéssim, deixaríem enrere molts dels pesos que traiem de casa, idees i preocupacions vagues, i fins i tot pors secrets del fons del nostre cor. No sabíem que aquells que creuàvem aquell dia "a l'altre costat", on ens esperava l'ensurt paratge de l'embassament de Compuerto a l'ombra dels pics Espigüete i Curavacas, no seríem els mateixos, a penes uns dies després. Potser només podíem predir una mica més moreno a la nostra pell, alguna ferida i picada extra o una capa de pols per sobre del cos. No podíem imaginar que entràvem com un equip, però que sortiríem de la mà. Com una família.
Agafem el mapa i la brúixola i comencem a orientar tot el grup. Conquerim l'alt de l'església de Sant Llorenç, on dormim al seu porxo i arrapats per la generositat de Valcobero, un poble que va perdre el seu cognom de poble abandonat fa a penes 13 anys. Coneguem Rudolf, l'amic més fidel en els nostres moments més íntims. Alguns descobrim l'encant d'una dutxa portàtil amb aigua de la font i d'altres mullem els peus a la vora de l'embassament. Cuinem per primera vegada el sopar de tots amb aigua, fornets, i cor. Així va començar la màgia. Sense adonar-nos-en.
A aquell primer dia el van seguir quilòmetres a les botes, cercles de foc, clars amb vistes, reflexions a la llum de les estrelles, nits al ras i abraçades. (¡Un exèrcit d'abraçades!). Muntem bivacs amb pals, pita i tendals de ràfia.
Conquerim una fageda a la serra de Canals, passant el paratge de la Tenada del puig per arribar al nivell de l'embassament, on carreguem el nostre equipatge en kayaks i canviem de mitjà de transport. Arribem a un campament on ens van despertar un ramat de vaques al matí següent. Sentim les carícies de les papallones i fins i tot alguns vam poder arribar a veure cabirols, crancs i una altra fauna de la muntanya palentina.
La nostra última nit d'expedició gaudim d'un vespre
robat al costat del refugi de Crist Serra. Embolicats en els nostres sacs, el cel va arrabassar els somnis dels qui tanquem els ulls abans que s'apaguessin les estrelles.
Arribem a l'última foto d'aquest viatge i sona aquell rumor una altra vegada. Es fon amb els acords d'una cançó que potser oblidem. Per la seva timidesa, perquè farà calor el que queda d'estiu, perquè tornarem a la vida que ens espera en un altre lloc. No obstant això, hi ha un ressò que persistirà dins cada vegada que, a aquest pas, li siga el següent, i després l'altre, i un altre més. Serà com un llagut que no necessitem entendre cada vegada que decidim continuar caminant. I com diu aquella cançó el que va començar a la muntanya, es fondrà amb el mar.