Ja fa set dies que vam començar a caminar i sona “Muntanya” de Club del Río mentre apareixen projectades les fotografies dels darrers dies a la paret. La lletra de la cançó diu que tot va començar a la muntanya com un brot d'aigua blava. Ja fa gairebé una setmana des d'aquell moment. Arribem al punt de trobada envaïts per una sensació de nerviosisme i il·lusió, sumat a altes dosis d'incertesa. Teníem ganes de conèixer els companys nous i per començar l'aventura que havíem imaginat durant nits.
Els professors de Madrid Outdoor Education i Soñar Despierto ens van ajudar a seleccionar, empaquetar i avaluar el nostre material per començar l'expedició. Vam haver de triar quines coses eren imprescindibles, com aïllar el nostre sac per evitar que es mullés en cas de pluja, l'ordre de prioritat dins de les motxilles, quanta roba i quanta aigua necessitaríem…
Aquell primer dia vam conèixer la Manuela, una cantimplora de litre i mig amb aires de telèfon antena, a la qual podíem preguntar tots els nostres dubtes: com què passava amb els nostres mòbils, on aconseguiríem el menjar a la muntanya, com sortejaríem el gran embassament o com havíem d'actuar si apareixien animals salvatges. Manuela va aclarir algunes de les nostres preguntes, encara que es va deixar al tinter secrets que aniríem descobrint amb el pas dels dies.
Així va començar l'expedició! Vam aprendre a col·locar-nos la motxilla estratègicament per evitar que se sobrecarregaren les espatlles, dividim el menjar que menjaríem aquell matí i vam fer el primer pas. I després un altre. Cada pas abraçava el que tenia al davant. I de sobte existia un ritme, i una remor silenciosa que vibrava al costat de les nostres cames. Era una aroma tímida al principi, un aire fugisser que movia les fulles dels arbres quan els deixàvem enrere o un raig de llum que ens sorprenia en creuar el següent recodo. Arribem a un túnel. En aquell moment en desconeixíem el significat. No arribàvem a comprendre que un cop el creuéssim, deixaríem enrere molts dels pesos que portàvem de casa, idees i preocupacions vagues, i fins i tot pors secretes del fons del nostre cor. No sabíem que aquells que creuàvem aquell dia “a l'altra banda”, on ens esperava el sorprenent paratge de l'embassament de Comport a l'ombra dels becs Espigüete i Curavacas, no seríem els mateixos, tot just uns dies després. Potser només podíem predir una mica més bru a la nostra pell, alguna ferida i picada extra o una capa de pols per sobre del cos. No podíem imaginar que entràvem com un equip, però que sortiríem de la mà. Com una família.
Agafem el mapa i la brúixola i comencem a orientar tot el grup. Conquerim l'alt de l'església de Sant Llorenç, on vam dormir al porxo i abrigats per la generositat de Valcobero, un poble que va perdre el cognom de poble abandonat fa tot just 13 anys. Vam conèixer Rudolf, l'amic més fidel als nostres moments més íntims. Alguns descobrim l'encant d'una dutxa portàtil amb aigua de la font i d'altres mullem els peus a la vora de l'embassament. Cuinem per primera vegada el sopar de tots amb aigua, fogonets, i cor. Així va començar la màgia. Sense adonar-nos-en.
A aquell primer dia el van seguir quilòmetres a les botes, cercles de foc, clars amb vistes, reflexions a la llum de les estrelles, nits al ras i abraçades. (Un exèrcit d'abraçades!). Muntem vivacs amb pals, pita i tendals de ràfia.
Conquerim una fageda a la serra de Canales, passant el paratge de la Tenada de la muntanya per arribar al nivell de l'embassament, on carreguem el nostre equipatge en caiacs i canviem de mitjà de transport. Arribem a un campament on ens van despertar un ramat de vaques l'endemà al matí. Sentim les carícies de les papallones i fins i tot alguns vam poder arribar a veure cabirols, crancs i una altra fauna de la muntanya palentina.
La nostra darrera nit d'expedició gaudim d'un capvespre
robat al costat del refugi de Crist Sierra. Embolicats als nostres sacs, el cel va acompanyar els somnis dels qui vam tancar els ulls abans que s'apaguessin les estrelles.
Arribem a la darrera foto d'aquest viatge i sona aquell rumor una altra vegada. Es fon amb els acords d'una cançó que potser oblidem. Per la seva timidesa, perquè farà calor el que queda d'estiu, perquè tornarem a la vida que ens espera a un altre lloc. Tot i això, hi ha un ressò que persistirà dins cada vegada que, a aquest pas, li segueixi el següent, i després l'altre, i un altre més. Serà com un batec que no necessitem entendre cada cop que decidim seguir caminant. I com diu aquella cançó el que va començar a la muntanya, es fondrà amb el mar.
